Invertir la tendència

El mercat laboral no atura la seva tendència destructiva i continua expulsant ocupació, malgrat l’important ajust a la baixa en els salaris, l’oferta de noves modalitats de contractació i la rebaixa d’indemnitzacions per acomiadament.

El problema de l’atur estructural a Espanya té poc a veure amb el cost del treball o amb les condicions laborals i està molt més relacionat amb les deficiències del model productiu. Un model productiu que és poc demandant de treball qualificat i que, per tant, desaprofita el talent de generacions de joves amb elevats nivells educatius. A banda d’aquest desajust entre capacitats i requeriments laborals, les mancances del model econòmic es manifesten també en la facilitat amb que s’expulsa treball del mercat quan la conjuntura és adversa i els minsos avenços en productivitat que es registren en els períodes de bonança.

Caldria preguntar-se dons per les causes que expliquen que no es creï ocupació després d’una reforma laboral i un ajust de rendes que han abaratit el cost del treball, reduït les barreres d’entrada i sortida del mercat laboral i afeblit la capacitat negociadora dels assalariats.

Una regressió lineal és un procediment estadístic senzill que s’utilitza per descriure la relació existent entre una variable (depenent) i altres (independents) que poden incidir directament en el comportament i evolució de la variable depenent. Tot i que l'estadística sovint sembla que també la carrega el diable, paga la pena fer un exercici elemental.

En aquest gràfic es presenta el resultat d’una regressió lineal simple (s’anomena així perquè posa en relació només a dues variables) que vol analitzat l’existència o no d’un vincle entre l’evolució del nombre d’ocupats (és a dir, de gent que treballa) i el comportament de la formació bruta de capital fix (és a dir, la inversió) a Espanya entre els anys 2000 i 2012. És a dir, des de la integració al procés d’unió monetària.

Els resultats són molt evidents. El nivell d’ajust de la regressió és molt elevat (del 96,3%), el que ens posa de manifest quelcom que hem repetit molts cops en aquest bloc: el principal determinant de l’evolució de l’ocupació a Espanya és la inversió i no pas el nivell salarial. També és així dins de la unió monetària, tot i que alguns no es cansen de dir el contrari.

L’estimació del model ens indica que per cada 1.000 milions de euros d’inversió es crearien, en mitjana, gairebé 30.000 nous llocs de treball. Dit d’una altra manera, si expressem aquesta relació en taxes de creixement, els resultats ens indiquen que per cada 1% que creix la inversió, l’ocupació augmenta en mitjana un 0,37%. Aquí rau la clau de sortida de la crisi econòmica.

En canvi, si posem en relació l’evolució de l’ocupació amb el salari mig percebut durant aquests anys podrem veure com la relació no és, ni de bon tros tan directa. De fet, quan es va crear ocupació a Espanya, els salaris varen créixer a un bon ritme, tot i l’estancament de la productivitat. Mentre que l’estancament de l'evolució salarial durant els anys de crisi no està impedint el fort descens de l’ocupació (3 milions de persones entre el 2008 i el 2012). 

 

La causa principal d’aquest comportament erràtic rau probablement en les especificitats dels processos de negociació salarial i sobretot en la segmentació existent al mercat laboral entre col·lectius de treballadors amb nivells de protecció diferents, cosa que és conseqüència directa de les modalitats de contractació low cost, generalment de caràcter temporal, bonificades fiscalment i amb cost d’extinció molt baix. Quelcom que la reforma laboral de 2012 probablement no farà més que agreujar.

L’absència d’inversions perllonga l’atonia econòmica actual de la mateixa manera que, en el passat, el desencert en les inversions efectuades va limitar la capacitat de creixement de la productivitat a Espanya. L’economia necessita urgentment invertir per crear ocupació i saber afegir més valor a cada lloc de treball. Cal fer el que cal fer però sobretot cal saber fer-ho bé.