La fal·làcia del salari mínim

Ofuscat en voler vetllar per les essències pures de l’ortodòxia econòmica, el  Banc d’Espanya  continua amb la vella tradició de la institució d’atribuir tots els mals de l’economia a l’evolució de les rendes salarials. Aquest cop li ha tocat el rebre al salari mínim, acusat de ser un dels responsables de l’elevat nivell d’atur existent. Ja vàrem comentar en una entrada prèvia al bloc (Invertir la tendència) que el nivell d’atur a Espanya poc té a veure amb l’evolució de les rendes salarials sinó més aviat amb la manca de dinamisme de la inversió.

Certament, quan l'evolució salarial es desvia sensiblement del comportament de la productivitat laboral es posa en risc la sostenibilitat dels llocs de treball, un desequilibri massa freqüent en la trajectòria recent de l'economia espanyola. En encarir-se el preu del treball en relació amb el que cada treballador produeix, es corre el risc que quan la conjuntura econòmica es giri d'esquena, les empreses s'afanyin a recuperar la competitivitat perduda per la via dels acomiadaments.

Però reclamar ara l'eliminació del salari mínim és fer un mal favor a una societat que perd va perdent actius a cada bugada i any rere any veu créixer les desigualtats i la pobresa. A mesura que la crisi financera perdura, les empreses i institucions han ajustat abastament les seves plantilles, han obtingut a canvi millores sensibles de productivitat i han pogut negociar a la baixa els salarials dels qui encara mantenim la feina. La reforma laboral, a més, ha facilitat ampliar la diversitat de les condicions de contractació, fins arribar a la disbauxa de disposar de més d'una trentena de modalitats de contracte. Amb l'excusa d'una taxa d'atur juvenil absolutament escandalosa es proposa doncs obrir la porta a una nova manera de segmentar encara més  el mercat de treball.

La intervenció del supervisor bancari espanyol desafina perquè evidencia un dels mals endèmics del nostre sistema productiu: l'estretor de mires. Malauradament, no s'és capaç de percebre cap solució a la manca de competitivitat que no passi per reduir salaris o impostos mentre poc o gens es concentra l'atenció en com fer millorar la productivitat. Però això, és clar, exigeix una visió intel·ligent i estratègica sobre com construir el futur, el que té a veure (i molt) amb el sistema educatiu, les activitats productives, els sistemes d'innovació o la xarxa d'infraestructures, per només parlar de quatre pilars bàsics. Massa feina, probablement. Millor que la càrrega de la prova la suportin els salaris...

Cal oferir feina pensant en crear més valor i no pas en com abaratir l'import de les nòmines. Es tracta de ser més innovadors i productius, no pas més pobres i deprimits. És la manca de visió i ambició la que cal recriminar a una autoritat monetària que és incapaç de convèncer als seus col·legues del nord de l'eurozona  de la necessitat urgent de fer circular crèdit cap emprenedors i petits empresaris que viuen de l'exportació. Calen regles del joc clares i finançament per als que decideixen arriscar el seu capital per emprendre i invertir per tal de crear llocs de feina millors que els que hem perdut. Però no van pas per aquí les seves recomanacions. Un cop més, mostrar-se fort amb els febles i feble amb els forts és fàcil, però també ben poc digne.

Un senzill exercici d'anàlisi comparada ens mostra la manca de rigor de la proposta. A la taula que s'acompanya es proporciona informació sobre el nivell actual del salari mínim a vint economies de la Unió Europea. Es pot comprovar com no hi ha cap relació entre els nivells d'atur i l'import del salari mínim. La retribució salarial mínima a Espanya està molt per sota d'economies que presenten nivells d'atur molt inferiors. I els països amb nivells retributius similars, amb l'excepció de Grècia, també tenen un atur molt més baix (com Eslovènia o Malta).

Aquesta relació inexistent encara es fa més fefaent si fem una aproximació dinàmica. És a dir, si mirem al que ha passat durant l'època de crisi financera. On més ha augmentat el salari mínim no és precisament on més ha crescut l'atur. Durant la crisi es millora sensiblement la retribució mínima a moltes economies (França, Bèlgica, els Països Baixos, Luxemburg...) sense que això provoqui un augment superior de l'atur al d'altres economies. Ben al contrari. L'atur creix molt al sud d'Europa on el salari mínim mostra millores molt més moderades o, fins i tot en algun cas, disminueix.

Es podria pensar que el que caldria mirar i comparar amb el salari mínim han de ser els nivells de productivitat laboral de cada país, ja que algunes economies es poden permetre pagar salaris més elevats perquè són més productives. 

Les xifres ens mostren però una realitat ben diferent. Evidentment, les diferències en productivitat laboral ajuden a explicar la dispersió existent en l'import de la retribució mínima dins i fora de l'eurozona. Economies com la belga, l'holandesa, la francesa o la britànica tenen un llindar salarial molt superior perquè també gaudeixen de rendiments del treball més alts. Però també podrem comprovar com pràcticament tots els altres països són, en relació als nivells de productivitat, molt més generosos que l'economia espanyola a l'hora d'establir el salari mínim. 

Però aquesta contenció no ha impedit pas que l'estat on vivim sigui el campió de la desocupació. Altres variables són doncs les determinants del que està passant al mercat laboral.

Es fa indispensable un canvi cultural que interpreti la recuperació del mercat laboral com una oportunitat per crear valor i no pas com una excusa per abaratir costos, drets i prestacions.